Anàlisi del film

L’herència és la història d’una dona que, un cop mort el seu pare, decideix vendre’s la casa pairal de la família. Pren aquesta decisió perquè, a mesura que es retroba amb les habitacions de la casa, comença a reviure els maltractaments, tant físics com psicològics, que hi va rebre.

És evident que aquest curt només té una protagonista, la dona que es vol vendre la casa, i dos personatges, el pare i el comprador. Tota l’acció del curt té lloc a la casa que estava sense habitar, després de la mort del pare. Quan la dona retorna, el fet que tot s’hagués conservat tal i com era en la seva infantesa, li facilita l’evocació.

Tot plegat no s’allarga més d’un dia, encara que es veu clarament que hi ha dos fils narratius: el present de la dona, que es vol vendre la casa; i el passat, que representa el que són els seus records.
El curt està estructurat en una introducció (la dona entrant a la seva antiga casa), el nus (la dona passant per totes les habitacions i fent memòria de la seva dura infància) i el desenllaç (l’arribada del comprador i la firma del contracte de compravenda de l’habitatge). Tot va acompanyat d’una música molt suggerent, ja que els actors no parlen, ni tampoc hi ha veu en off.
Dins del nus, s’hi troben dos flashbacks. En el primer, a part de ser molt breu, els records són explícits. En el segon, la durada és més gran i les imatges són més suggerents, però el dramatisme que les acompanya és molt més intens. Aquí és on realment la trama argumental assoleix el clímax.
Els dos flashbacks estan introduïts per accions simètriques. En el primer, la dona obre l’aixeta i és com si es veiés ella mateixa de petita obrint també l’aixeta.

En el segon, la dona puja l’escala que la condueix a la seva antiga habitació. En el record, es veu com ella, de nena, puja l’escala aterrida perquè la persegueix el pare.
Per diferenciar entre els flashbacks i la realitat, he emprat la tècnica de gravar els records del passat en tonalitats de blanc i de negre perquè sigui més creïble, i com que alhora els records són la part del curt que s’omple d’intensitat emocional, si l’espectador no veu els colors vius, la sensació de patiment de la protagonista és més gran. Per suposat, la història del present està gravada en color.
He intentat jugar molt amb les el•lipsis narratives. En comptes de veure l’acció real, el que veu l’espectador, en alguns casos, són les ombres. Com per exemple, a l’escena dels cops del pare cap a la filla, en la qual s’obvia l’acció explícita i el so. En altres moments, l’espectador haurà d’interpretar el que s’explica a la trama. Aquest curt no mostra tots els detalls de la història, sinó que els dóna a entendre.

He combinat, de la manera que m’ha semblat més adequada, una gran varietat de plans i angulacions. En els moments de caràcter més tràgic, els tipus de plans són més tancats, és a dir, primers plans, plans mitjans o, fins i tot, primeríssim primer pla, per acostar encara més el sentit dramàtic. A l’escena posterior del maltractament, la filla tanca l’ull amb força, quan rep l’última fuetada del pare.

Com que el pla detall serveix per centrar l’interès en l’acció, he decidit utilitzar-lo en el moment en què es tanca l’operació de la venda, que és també el moment que marca el final de la història.

A més, he utilitzat plans generals per situar l’acció a l’espai. Sense aquests plans situacionals, mancaria sentit al curt. Els fotogrames següents en són un exemple. En un, es veu l’entrada de la casa on té lloc l’acció, i en l’altre, quan arriba el comprador.

Pel que fa als tipus d’angulació, he incorporat, a més de la normal o neutra, la perspectiva en picat en alguna escena de la nena, per exemple, quan baixa corrents l’escala per escapar-se. D’aquesta manera, s’aconsegueix una sensació d’ inferioritat. I l’angulació en contrapicat, l’he utilitzat en les escenes en què el pare puja decidit l’escala, per picar la filla. Aquest tipus d’angulació serveix per mostrar la seva superioritat.